OlimpicVic

Durant el 3r trimestre, alguns alumnes de Secundària participaran a l'activitat "Esport a l'escola" que organitza l'Ajuntament de Vic. Aquesta activitat consta d'un total de 5 sessions i en cada sessió es practicarà un esport diferent. Els esports escollits per a la nostra escola són: voleibol, bitlles catalanes, bicitrial/atletisme, futbol i gimnàstica/rocòdrom. La pràctica d'aquests esports es portaran a terme en diferents espais esportius de la ciutat de Vic. Com a cloenda d'aquesta activitat, el dia 14 de maig es farà una festa de l'esport entre totes les escoles de Vic. Aquesta diada s'anomenarà "OlimpicVic". En aquesta diada es faran competicions d'alguns esports, entre totes les escoles participants. L'Estel participarà en les competicions de futbol, formant equip juntament amb l'escola Guillem de Montrodon/Sant Miquel. Es faran dues sessions d'Educació Física conjuntes amb aquesta escola, per tal de preparar aquesta jornada i portar a terme una experiència de relació amb una escola ordinària.

Els investigadors troben signes primerencs d'autisme en alguns nens

Certs símptomes es poden identificar als 14 mesos d'edat en aquells nens que desenvoluparan la condició a l'edat de 3 anys.
BALTIMORE- Alguns nens amb un possible diagnòstic d'autisme, o trastorns de l'espectre autista com és conegut oficialment, se’ls pot identificar de forma fiable als 14 mesos d'edat en base a la presència de cinc problemes de conducta clau, segons un estudi presentat a la Conferència Internacional d'Estudis Infantils, l’11 de març.
Aquestes dificultats de comunicació, socials i motores es corresponen, en termes generals, amb els criteris psiquiàtrics per al diagnòstic de trastorn de l'espectre autista en nens d'uns 3 anys d'edat, va comentar la psicòloga Rebecca Landa, de l'Institut Kennedy Krieger a Baltimore. En la seva investigació, la presència de les cinc conductes als 14 mesos va ser predictiva d’un diagnòstic final de trastorn de l'espectre autista en 15 de 16 nens.
"Això és molt millor que el judici clínic per predir l'autisme", va assenyalar Landa.
Els cinc predictors de trastorns de l'espectre autista en nens de 14 mesos d'edat amb alt risc de desenvolupar aquesta condició són: la manca de resposta als intents que fan els altres per fer-los participar en el joc, els pocs intents que fan per iniciar activitats conjuntes, l’ús de poques consonants quan es tracta de comunicar-se oralment, els problemes a l’hora de respondre a les demandes orals i un gran interès en els actes repetitius, com mirar una joguina mentre gira.
La identificació acurada dels nens amb probabilitat de desenvolupar el trastorn de l'espectre autista als 3 anys és especialment important, ja que els estudis realitzats per Landa i alguns altres indiquen que les intervencions intensives amb els nens que mostren signes primerencs d'alerta i amb els seus pares, sovint produeixen millores conductuals importants. Les intervencions es centren en ensenyar habilitats de comunicació i d’interacció bàsiques als nens.
L’estudi de Landa inclou 250 nens que es van avaluar als 6 mesos o als 14 mesos. Es van obtenir mesures globals de les habilitats comunicatives, socials i motores a la llar de cada nen i es van repetir als 18, 24, 30 i 36 mesos. La mostra va incloure a 110 nens considerats d'alt risc de desenvolupar l’autisme ja que tenien germans grans diagnosticats amb la mateixa condició.
L'evidència preliminar suggereix que els nens de 14 mesos amb un alt risc de desenvolupar l'autisme, mostren signes de retard en el desenvolupament motor des dels 6 als 7 mesos d'edat, va assenyalar Landa. Concretament, aquests nens tenen dificultats per mantenir el cap estable quan se’ls aixeca lentament des d'una posició prona.
Un retard important en el desenvolupament postural pot acompanyar a les dificultats socials típics dels nens amb trastorns de l'espectre autista, va comentar Jana Iverson psicòloga de la Universitat de Pittsburgh. "El sistema de motor és un altre lloc de prova per a les característiques comunes subjacents del trastorn de l'espectre autista", va dir Iverson.
La psicòloga Sally Rogers de la Universitat de Califòrnia, va advertir que encara queda molt per saber sobre la identificació precoç i el tractament de l'autisme. El germans menors dels nens amb autisme representen un grup especial que és molt probable que mostrin els primers signes del mateix trastorn, va suggerir."No estic segura que la majoria dels nens amb trastorn de l'espectre autista presentin símptomes predictius als 12 o 14 mesos", va dir Rogers. En els seus propis estudis, alguns nens que no tenen germans autistes mostren un alentiment gradual del desenvolupament social i lingüístic al llarg de diversos anys que porta a l'autisme, mentre que altres no mostren cap dels símptomes de l'autisme fins que se’ls diagnostica el trastorn a l'edat de 4 o 5 anys.
(Notícia apareguda a la pàgina web del CEC –Council for Exceptional Children- el 15 de març de 2010)

La educació inclusiva

L’obra a la qual fem referència es divideix en dues parts, encara que no formalment diferenciades. La primera és una aproximació al concepte d’inclusió, al posicionament dels organismes, a la situació actual del nostre país i als fonaments bàsics de l’escola inclusiva. La segona, enfocada de manera més pràctica, analitza les dificultats més rellevants de l’alumnat i exposa diferents propostes de treball per fer-hi front. En cada un dels capítols s’exposa la visió, l’experiència i la perspectiva de cada un dels autors d’una manera no gens excloent sinó del tot complementària.És sabut pels professionals del camp de l’educació que en els darrers temps no han passat desapercebudes les intencions ni les iniciatives dirigides a propiciar un canvi en els centres educatius, i més concretament a l’aula, que configura un dels principals entorns d’aprenentatge i desenvolupament de tots els alumnes, inclosos, òbviament, aquells que per qualsevol motiu presenten un alt risc d’exclusió.Es pot afirmar doncs, que s’ha passat del projecte d’implementar programes d’integració, a l’aposta ferma i decidida de treballar per aconseguir uns centres educatius oberts a la diversitat, competents, i preparats per donar resposta a qualsevol alumne.Davant d’aquesta realitat es poden observar grans esforços tant a nivell nacional com internacional per avançar en una direcció més inclusiva, tot i que no es pot negar, persisteix encara una notable confusió pel que fa essencialment a dos aspectes; per una banda sobre allò que s’entén per inclusió, i per l’altra, sobre allò que s’ha de fer per progressar i promoure canvis significatius tant en les polítiques com en les pràctiques professionals.Quan es parla d’inclusió, no resulta fàcil descriure el concepte. Segurament això es deu a l’enorme complexitat d’aquest terme, d’allò que engloba i d’allò que representa.Un anàlisi recent de la investigació internacional ( Ainscow i César, 2006; Ainscow, Booth i Dyson, 2006 ) presenta la inclusió relativa a la discapacitat i a les necessitats educatives especials, la inclusió com a resposta als problemes de conducta i als grups amb major risc d’exclusió, la inclusió no només com la promoció d’una escola per a tots sinó d’una educació per a tots, i com no, la inclusió com un principi per entendre l’educació i la societat.Tot i el gran ventall d’aspectes a considerar, existeix un creixent consens referent al concepte inclusiu, basat en l’assumpció de determinats valors, la incrementació de la participació, la transformació de les cultures, la normativa i la pràctica, i sobretot, basat en la garantia d’èxit de tot l’alumnat intentant evitar qualsevol motiu d’exclusió. Tant és així, que el canvi que ha de portar a l’èxit d’una inclusió plena no recau tan sols en el treball dels centres, sinó que ha de partir del convenciment i l’evolució de les polítiques educatives que regeixen un país.Així mateix, no es pot descuidar el paper de les escoles d’educació especial, tant pel que fa referència al seu lloc en la història, com pel lloc que pot ocupar a curt termini. Ni tampoc es pot deixar de banda, com a bona estratègia inclusiva, la dedicació i el treball de col•laboració del professorat, sobretot en termes d’organització i planificació, coordinació, comunicació i flexibilitat, que han d’acompanyar una actitud responsable, decidida i compromesa que aposti pel canvi en les pràctiques educatives. Tanmateix s’ha de ser conscient de l’esforç i l’exigència d’una formació continuada per part dels professionals. Es pot prendre com un excel•lent referent l’Index for Inclusion, un material transparent pel que fa al marc teòric sobre la inclusió, i alhora clarament estructurat per visualitzar el pas de la teoria a la concreció pràctica.Aquest treball que ha de garantir la participació de tot l’alumnat, aportarà també, de ben segur, una millora notable de l’escola a través de la implantació de noves propostes, que han de conèixer i compartir les famílies, i que han de promoure la interrelació, la complicitat i la unitat del claustre de professors.En termes d’inclusió, aquesta lectura no deixa indiferent. Pot ser una font d’ajuda, de reflexió, d’aclariments... pot representar per a molts un punt de partida, per altres una clarificació del concepte, potser un pas endavant en aquest procés d’assimilació; l’essència d’aquest canvi que ha de promoure la participació i l’èxit de tot l’alumnat del present, que esdevindrà, sens dubte, la població del futur.
Anna Martínez Payàs

Marató o superació

El diumenge 7 de març es va celebrar a Barcelona la Marató de la capital catalana. Més de deu mil atletes van participar en la carrera més dura i impressionant de l’atletisme. 42.195 metres de recorregut en una distancia històrica per la llegenda del seu origen. A l’any 490 abans de Crist, i d’això en fa uns quants anys, un soldat grec de nom Filípides, va fer per primera vegada la distancia. No va ser per competir, sinó simplement per fer arribar la noticia a Atenes, la capital grega, que l’exèrcit grec havia derrotat a l’exèrcit persa a la batalla de Marató. També diuen que després de donar la bona nova, va morir per l’esforç. Suposem que en aquella època ningú el va animar al llarg del recorregut i tampoc va trobar avituallaments amb taronges, llimones, fruits secs i aigua. La llegenda vol fer creure que la distància exacte maratoniana era la que va fer en realitat. I potser seria millor no conèixer la veritat per fer la gesta més èpica. Però la realitat és que quan la Marató es va incorporar als Jocs Olímpics l’any 1896, era una llarga distància aproximada als 40 quilòmetres. Va ser en el Jocs Olímpics de Londres de l’any 1908 quan es va fer oficial la distancia de 42.195 metres pel sol fet que era aquest el llarg recorregut des de la ciutat anglesa de Windsor fins a l’estadi White City de Londres. I els metres de més eren perquè la carrera acabés davant la llotja presidencial on esperava el Rei de la Gran Bretanya. Les coses no sempre són com creiem que van ser, per això serveix la historia, però en ocasions és més divertit creure la llegenda, menys per Filípides.
En aquesta marató de Barcelona no sé quants corredors coneixien la historia o la llegenda, però tant se val, allò important és participar. Tret dels primers que solen competir per guanyar, la resta competeixen per si mateixos, per reptes personals, per tenir el premi dels entrenaments diaris, per promeses pròpies, per situacions humanes que viuen la solidaritat d’uns pocs familiars i amics, o perquè sembla una distància impossible i els éssers humans no sempre s’han mostrat gaire assenyats. Dins les històries personals de cada any, destaquem gestes solidaries com la que protagonitzen un pare i una filla per recaptar fons per a la investigació del síndrome de Rett.Maria, onze anys, que pateix aquesta síndrome, i el seu pare, Josele Ferré, que va empènyer el carro on anava la seva filla. El repte era acabar i recaptar un euro per cada metro, 42.195 euros, en un projecte de Sant Joan de Déu.Van ser dos dels corredors més aclamats i encoratjats, no només per recórrer la distancia, sinó pel seu esforç de superació que com bé sabem, continua després de la carrera. Com va dir el pare valencià en una entrevista: “Veure’m empènyer el carro amb la meva filla Maria dóna ànims a molta gent, sobretot a pares amb nens discapacitats. Vull dir-los que s’ha de sortir i empènyer el carro contra la malaltia”.Aquesta era la seva quarta marató conjunta i, com no, la van acabar. Cansats però amb més energia. Només cal veure les fotografies que vam fer en el quilòmetre 37, que en diuen el mur perquè has fet el gran desgast físic i només et queda la resistència psíquica. I és en aquests darrers quilòmetres on a cap maratonià li falta el recolzament del públic, perquè allà on les cames no aguanten, la gent t’empeny a la victòria d’arribar per la causa personal i, en el cas de Josele i la seva filla Maria, per una que també hauria de ser de tots. I en 42.195 metres la gent que participava dins i fora va comprendre que la Marató no és una carrera qualsevol.
Text: Gabriel MartínezFotos: Surinyac i Laura Martínez.